En aquest últim article volem contraposar dos visions ben diferents i diguem que fins i tot antagòniques: capitalisme, o la seva versió actual coneguda com liberalisme econòmic, i cooperativisme.
Actualment estem assistint al descobriment del vertader rostre del capitalisme: desigualtat, repressió i guerra. Desigualtat, perquè cada vegada hi ha més gent que no treballa i la que ho fa rarament supera els 1000 euros o treballa en negre per quatre perres, mentre que una minoria empresarial i política veu augmentar els seus comptes corrents. Repressió perquè davant de les protestes, s’aproven lleis mordassa i s’augmenta la dotació per al control policial. I guerra, perquè el gran capital necessita de la guerra per a apropiar-se de recursos per a subsistir (com a Afganistan, Libia, Siria o Mali, entre d’altres), i guerra contra la classe treballadora, en el que encertadament Marx va anomenar lluita de classes.
I quin és el principal argument del capitalisme per sobreviure? La lliure empresa, la no intervenció, lloant-ho com a virtuts incontestables i asèptiques. Qualsevol pot prosperar, arriscant i competint amb altres actors econòmics. Resumint, competència i llibertat són les bases d’aquesta ideologia. Però, aquests arguments inclouen una crueltat manifesta: ens retornen a allò més primitiu, la competició, el medrar en la societat a costa de deixar molts cadàvers enrere. Crea una societat de guanyadors i perdedors, on cada vegada hi ha menys dels primers i més dels segons. La “lliure empresa” sense cap regulació sols duu a la creació d’oligopolis, concentrant en ells el poder econòmic i, com passa avui en dia, dirigint el polític. En aquest sistema, la política és sols una secció dins d’una gran empresa, dirigida per un encarregat mediocre. Les lleis es fan en funció de les ansies de diners de les grans companyies (com passa actualment en el sector elèctric, l’exemple més descarat). Paradoxalment, el liberalisme polític i econòmic, al contrari del que diu el seu nom, és una engreixada maquinaria d’explotació i repressió. En nom del mercat, el benefici i la competitivitat, es sacrifiquen milers de treballadors en l’altar del capital.
Aleshores, el cooperativisme partix d’un punt totalment contrari: la cooperació. Mentre que la competició ens torna més malvats, ens individualitza i ens lleva força, la cooperació trau el nostre rostre més humà, basat en la solidaritat i la raó. Cal tindre present que el primer que inspira aquesta concepció és l’altura moral dels seus postulats. No haguérem pogut avançar en cap dels camps (ciència, arquitectura, art, dret,etc) sense una cooperació constant d’individus. No es pot anar enlloc quan tenim una concepció individualista, que divideix forces i que ens duu al cainisme. L’individu ho és en tant que hi ha altres individus en la societat. No pot existir un individu auto referenciat. És per això que el cooperativisme és el nexe entre individus, que els duu a treballar en conjunt per a assolir els objectius.
EL capitalisme està agonitzant, en una de les seves típiques crisi, però aquesta pareix que pot endur-se’l per davant. Tot i que des dels neoliberals porten anys dient que no hi ha alternativa possible ( el famós “there is no alternative” de Margaret Thatcher), tenim l’obligació de buscar-les i ferles efectives. Trencar l’hegemonia per construir-ne d’un altra des de baix. I en açò el cooperativisme és més necessari que mai. Cal tindre en compte també, que hi ha un nou enfocament respecte als fins que perseguix un i altre sistema: mentre el capitalisme té com a finalitat la generació de beneficis, el cooperativisme te com a fi cobrir necessitats. Dotar als socis treballadors d’un sou digne i un futur, construir cases, subministrar llum o menjar. En definitiva, és el model sostenible per excel·lència. No està basat en el continu creixement, sinó en l’abastiment mínim per a dur una vida digna.
I per últim, hem d’apuntar que no és possible la democràcia en un sistema capitalista on, qui més té, més poder de decisió ostenta. La democràcia sols té sentit si també abarca a l’economia. No és possible un sistema de democràcia política i dictadura econòmica en el que vivim. Perquè estan íntimament relacionats. Així doncs, en països com Veneçuela, Ecuador, Bolivia o Nicaragua, on comencen a aplicar aquest nou model, allà conegut com a Socialisme del segle XXI, integra la democràcia política i econòmica, la presa de decisions sobre el poder i el model econòmic per la major part de la població, on creixen cooperatives dia a dia i trau de la pobresa a milers d’habitants. Perquè si ens posem, ho aconseguirem.
Basili Salort Bertomeu
Fonts consultades
FEVECTA. Federació de cooperatives de treball associat de la Comunitat Valenciana
CIDEC. Centre d’informació i documentació d’economia pública, social i cooperativa.
IUDESCOOP. Institut universitari d’economia social i cooperativa de la Universitat de València.
Servei de cooperativisme. Conselleria d’Agricultura, pesca i alimentació.
http://nexe.coop/nexe/index.php
el rebombori 