A mi m’agraden les pel·lícules de l’oest, on no ixen indis perquè, com la història l’escriuen els guanyadors, sempre són els rufians, i en aquestes quan s’arma la brega dins del “Saloon” i comencen els tirs el primer que solen dir és “no dispareu al pianista!”, i aquest personatge segueix tocant mentre que els altres estan matant-se.
Segons conta el diari LAS PROVINCIAS, “los abucheos al presidente Fabra i el hostigamiento al vicepresidente Císcar por un grupo de manifestantes en Sueca, y frente al enrarecimiento del clima político y al desánimo que produce una recesión que poco a poco se va extendiendo, sólo cabe hacer un llamamiento a la calma, la cordura y al ejercicio de la responsabilidad cívica” ( Editorial del 8 de febrer de 2013). És a dir, el que ens diu aquest diari, proPP de forma descarada, és que front a l’actual situació el millor que hi ha és “ajo y agua, a joderse y aguantarse”. Però no dispareu al pianista, en aquest cas Fabra i Císcar. Baralleu-se, fins i tot feu manifestacions, protesteu, crideu tot el que vulgueu, suïcideu-vos si vos furten la casa, aneu-vos-en a l’estranger perquè ací no teniu cap futur, o treballeu per un sou de merda, però almenys tingueu la dignitat de no fotre a aquells nomenats des de Madrid. Ells poden fer retalls, privatitzar la sanitat per a que els seus amics i patrocinadors guanyen diners a costa de la nostra salut, posar l’educació pública als peus dels cavalls i del clero, poder estafar-nos, com s’ha fet de manera descarada al País Valencià, i anar-se’n tan tranquils mentre que els altres ens afonem.
Si jo haguera sigut primer actor d’una película de l’oest, hauria exigit poder disparar al pianista.
Miguel Salort Oliver
