Home

Ací estem, la joventut, desqueferada, apagada i desentesa de tot. L’apatia és la nostra senya d’identitat. Potser ens diguen que no fem el suficient, que ens quedem a casa, que hauríem de fer molt més. Però ara jo em plantege un altra pregunta: qui va pensar en nosaltres quan no teníem veu ni vot? Qui va propiciar l’estat de les coses al que hem arribat?

Si tirem al vista enrere, agafant com a exemple els programes electorals dels partits del nostre poble durant el període democràtic, trobem alguna proposta a 20, 30 o 40 anys vista, per posar les bases d’un futur menys complicat? La resposta, òbviament, és no. Ens prometen asfaltar un parell de carrers, canviar 4 faroles o fer dos dies més de bous ( ara la moda son rotondes i grans avingudes amb cocoters per buidar les arques municipals, que d’això ja parlarem). El tema és que ningú planteja la visió del nostre poble més enllà de 4 anys, els justets per a que tirem el paperet. 30, 20 anys enrere ningu es va plantejar que seria de nosaltres, sols una fe cega i estúpida en la providència i el progrés , unida a la veneració del mercat i els diners i beneficis immediats guiava les decisions polítiques. I més cap ací, els diners de les llicències d’obres servien per a pagar bons sous a regidors, familiars i amics i portar la Montecarlo el dissabte de festes. lligàvem els gossos en llonganisses, sense pensar que era el dinar de demà. Ara passem fam.

No van plantejar cap de model que poguera satisfer les nostres necessitats i aspiracions, sense posar en perill el nostre entorn ni aquells que vindran. Ens van inculcar que havíem que guanyar diners fora com fora, que no calia estudiar, que estudiar era per a perdedors. L’status el marcava els diners que guanyaves cada setmana, inclús el que eres capaç de gastar. I no, aquesta patranya (no podem ni dir-li sistema) ens ha rebentat a les mans, i els empresaris, polítics i banquers estàven mirant el compte enrere sense prémer el botonet off.

Per tot açò, tota proposta política que plantegem des de baix, des de la gent, des d’aquells que patim el mal govern (PPSOE), ha d’anar encaminada a penar els responsables, però sobretot a plantejar un nou model econòmic i social que preserve els nostres recursos i el nostre hàbitat. És del tot necessari plantejar un model energètic encarat a l’autosuficiència que ens faja dependre menys dels combustibles fòsils , donat que cada vegada és més patent que arribarem a l’era del fi del petroli. Cal repensar el nostre model agroalimentari, donant-li la importància que mereix i introduint en el debat nous termes com sobirania alimentària o agricultura ecològica. Una nova proposta sociopolítica on les decisions es prenguen de manera horitzontal, destruint aquestes mini dictadures de 4 anys que no donen cap marge d’actuació als veïns , donat la facilitat de ser un poble menut i amb tecnologia a l’abast. I tot açò ho hem de plantejar en nivell local, la nostra realitat més immediata, el nostre trosset de món.

És responsabilitat nostra solucionar els embolics on ens ha clavat aquest sistema que més bé pareix un carreró sense eixida. Hem de rebutjar frontalment les seves polítiques a curt termini que ens duen al desastre i la misèria. Som nosaltres, els joves, els que no ens hem de desentendre de la política, sinó d’aquest sistema i aquests partits, que sols és una petita i vergonyosa part de la mateixa. I a l’hora hem de pensar en les properes generacions, en quin món els deixarem i en base al que ens agradaria a nosaltres haver-nos trobat. Perquè no participar en política és deixar el govern en mans de la mediocritat i la falta d’idees i estil, empobrint el dia a dia dels governats i convertint-se en el problema, en compte de la solució (coma exemple més proper miren vostès el govern del PP del nostre poble, amb Michel al cap). No podem esperar asseguts que qui ens ha dut fins a aquesta crisi (junt amb empresaris i banquers, no ho obliden) ens duga una solució aplicant allò mateix que ens ha dut al desastre. Dela mateixa manera que no podem caure en la frivolitat i el desinterès de creure que siga qui siga que mane les coses aniran igual. Açò es rendir-se abans de donar la batalla, la que estem obligats a guanyar.

Perquè tot està per fer i tot és possible, pensem en el demà, en els que vindran, amb la mateixa intensitat que ens han ningunejat a nosaltres.

Josep Basili Salort Bertomeu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s